|
1. A la Verge del Mont, Jacint Verdaguer
2. A la Verge del Mont, Montserrat Vayreda
A LA VERGE DEL MONT
Oh Mare de Déu del Mont,
¿Com tan alta en sou pujada,
en un trono de penyals
dalt al cim d’una muntanya?
¿És per sentir els Angelets,
o per rebre el bes de l’alba
o per abastar un estel
el més bell de l’estelada?
No és per sentir els Angelets,
puix us volten en garlanda;
ni per veure eixir el sol;
per Vós no s’és post encara;
ni per abastar un estel:
prou n’esteu ben coronada;
sinó sols per beneir
d’Empordà l’hermosa plana
que teniu a vostres peus
pregant-vos agenollada.
Jacint Verdaguer. 3 d’agost, 1884.
A LA VERGE DEL MONT
I
Al damunt de l’altiva serra
vostra ermita té l’arrel
flor de pedra que s’aferra
sota la volta del cel.
Voleu madurar la terra
que de sempre us és fidel,
quan el sol bolca la gerra
i els seus raigs degoten mel.
I quan l’ametller anuncia
la primera romeria
que ve al peu del vostra altar,
Floreix el goig dins l’entranya
palpitant de la muntanya
que un dia vau coronar.
II
Verge del Mont, sou l’amiga
dels ocells i els ramats,
d’aquest cims que el vent castiga
i l’hivern deixa nevats.
Del bri d’herba i de l’espiga,
dels cels clars i els estrellats,
del silenci que us abriga
i dels cors enamorats.
Si l’Empordà us fa l’anell,
la Garrotxa és l’escambell
que us ha pujat vers l’altura.
Per Vós tota boira es fon
i per Vós, Verge del Mont,
l’esperança es fa més pura.
Montserrat Vayreda
<< retorna a "Història"
|
